Descarregar conferència en PDF
Els últims deu anys, mentre treballava en una important universitat d’investigació dels Estats Units, vaig observar amb força interès com els sistemes d’educació superior de tot el món han intentat copiar els punts clau de les universitats americanes d’investigació. Miraven cap als Estats Units per oferir un model de bona pràctica que ha demostrat ser extraordinàriament sòlid i amb una capacitat considerable de supervivència i creixement. S’ha vist l’educació superior americana com un sistema que no només ha suportat pressions, tant internes com externes, sinó que també ha sabut adaptar-se als canvis sense que la seva missió i estructura bàsica en sortissin perjudicades. Ha fet front a nombroses guerres i recessions, canvis importants en actituds socials, canvis demogràfics dràstics i repetits intents de restringir el seu poder i influència. Al llarg de tot el segle XX, les universitats americanes d’investigació han estat centres importants, no només d’investigació científica i tecnològica, sinó també de debats crítics sobre temes clau d’àmbit social, cultural i polític.
Aquests punts forts històrics són àmpliament reconeguts i fins i tot admirats per sistemes de tot el món que han intentat entendre’ls i copiar-los. Per exemple, a Corea del Sud, gran part del seu cos docent ha rebut la formació investigadora als Estats Units; Singapur s’ha valgut molt de l’habilitat administrativa de la universitat americana per desenvolupar les seves pròpies universitats i la Xina també ha mirat cap als Estats Units per desenvolupar un grup d’elit d’un centenar d’universitats de primer ordre mundial. La meva universitat, la Universitat de Melbourne, es va fundar a mitjans del segle XIX en paral•lel amb les línies de les universitats tradicionals britàniques i ha revisat recentment el seu sistema d’ensenyament, a més de decidir seguir un model més americà. A Europa, les reformes recents impulsades pel pla de Bolonya han rebut la influència, com a mínim parcialment, de l’èxit de les universitats d’investigació americanes.
En aquesta ponència vull fer tres coses: en primer lloc, vull entendre la naturalesa dels punts forts històrics del sistema americà i explicar com es va anar establint al llarg dels dos últims segles. Crec que l’èxit de les universitats d’investigació americanes prové en gran part de la seva adaptabilitat i naturalesa híbrida. Ha adoptat molts aspectes d’una gran varietat de tradicions filosòfiques i ha reconciliat la tradició de la Il•lustració amb valors associats al pragmatisme americà. Això ha fet que les universitats americanes es veiessin elles mateixes com a motors del creixement econòmic i d’acumulació de capital, així com institucions de raó crítica, reflexió i debat. En segon lloc, vull investigar fins a quin punt aquest acord polític sobre el rol de les universitats d’investigació pública als Estats Units es veu amenaçat pels canvis recents cap a la comercialització i la corporativització, i si es pot fer front a aquesta amenaça. Per acabar, vull investigar fins a quin punt és possible exportar els punts forts històrics de les universitats d’investigació americanes, i, si ho són, quines de les seves característiques són les millors per reformar els sistemes d’educació superior de qualsevol indret.
Fazal Rizvi (Universitat de Melbourne)
Frazal Rizvi és professor d’Estudis Globals d’Educació a la Melbourne Graduate School of Education. Després de deu anys com a professor universitari al Departament d’Estudis de Polítiques Educatives de la Universitat d’Illinois a Urbana-Champaign, on va dirigir el seu programa d’Estudis Globals d’Educació, Fazal Rizvi va tornar el juliol del 2010 a Austràlia per ocupar un lloc de professor a la Universitat de Melbourne. Anteriorment havia ocupat càrrecs acadèmics i administratius de nivell sènior en nombroses universitats d’Austràlia, inclòs el càrrec de vicerector (internacional) del Royal Melbourne Institute of Technology i de director fundador del Monash Centre for Research in International Education. Del 1993 al 2000 Fazal va dirigir la publicació Discourse: Studies in the Cultural Politics of Education, i el 1996 va ser president de l’Associació Australiana per a la Recerca en Educació. També ha estat membre de diverses institucions governamentals com el Consell d’Austràlia de les Arts i la Fundació Australiana per a la Cultura i les Humanitats, així com membre de la comissió internacional del Research Assessment Exercise de Gran Bretanya (RAE2008).
Tot i que la base disciplinar de Fazal és la filosofia, gran part de la seva matèria ensenyament i formació ha tractat temes de polítiques educatives. Més recentment, la seva investigació s’ha centrat en temes d’identitat i cultura en contextos internacionals; la mobilitat global dels estudiants i les teories de globalització i la internacionalització de l’educació. Entre els seus projectes actuals hi ha una anàlisi de les maneres en què les universitat de la Índia estan negociant les pressions de globalització i l’economia del coneixement, així com una investigació més teòrica de les possibilitats cosmopolites d’educació. Ha escrit i editat més de setze llibres i més de cent articles i ponències en volums editats. Els seus llibres més recents són: Youth Moves: Identities and Education in a Global Era (Routledge 2007); Globalization and the Study of Education (Wiley 2009); i Globalizing Educational Policy (Routledge 2010). Fazal no només ha ocupat càrrecs administratius de nivell sènior en universitats sinó que també ha escrit àmpliament sobre la política d’educació superior, i ha organitzat, durant els últims quatre anys, el Fòrum Mundial d’Universitats anual.
